martes, 26 de julio de 2011

3ª COMPANYIA. PRIMERA PART

Cuando se está en medio de las adversidades ya es tarde para ser cauto. (Séneca).







!Goñalones ¡ ¿ Te gustan los agujeros oscuros? !SI, MI SARGENTO. !Pues al tunel ¡


















CAPÍTOL ONZÈ
TERCERA COMPANYIA. PRIMERA PART
Casi tots havíem fet alguna gestió per tenir un bon destí, menys jo. Quan un oficial va crida el meu llinatge –Goñalones,Tercera compañia de fusileros. Què volia dir açò?Pues que els 10 mesos que tenia pendents de mili, seria un “rapanboy” tots els dies seriem com els setmanes passades, més guàrdies, reforços, llargues caminades, de dia i de vespre. Me havíem donat per el cul. Jo no se si el que vaig viure era lo habitual en la vida militar.
La caserna de Santiago és dividia en 1ª, 2ª, 3ª companyies de fusellers la plana major, on hi havia els transports, secció de morters pesats, canons sense retrocés, transmissions i una secció de reconeixement. I la millor companyia era la U.D. Unitat de destins: electricistes, lampistes, manobres, oficinistes,era “enchufelandia”.
Tornem a la 3ª companyia, de les primeres coses que vaig veure és que era l’únic “bitxo” menorquí de aquell lloc, que casi tots els instructors de la Mola érem els meus “visagres” veterans i teníem males puces. “POLACO TE VAS A CAGAR”. El primer dia un d’aquells “morros”, soldats forasters, l’al·lota l’havia deixat, crec que era de extremedura, el “palló” tenia un tatuatge “cutre” amb el nom de la xicota. El teníem agafat entre quatre i un cinquè el posar una cuera prèviament escalfada el vermell, damunt el tatuatge. Quina pudor a carn cremada i la mirada d’odi, no m’ha hagués agradat ser la noia d’aquell element, va fer setmanes en una ferida horrible, ell deia que la cicatriu més lletja era el cor.
Un altre soldat que me va cridar l’atenció era maonès, era alt i prim però fibrat . Tenia les ales de paracaigudista, però què feia dins una companyia d’infanteria?. Sembla que va tenir un problema amb un oficial i l‘anomenaré J.C. li clava un cop de puny. El van treure de la brigada paracaigudista i com tenia mesos pendents de milícia va acabar a la 3ª.En J.C. era una maquina de guerra, quan érem per Sant Isidre de maniobres, el tio és llançava al damunt de una posició “enemiga” tirant granades de mà imaginaries, amb un cop de peu derivava també una porta de fantasia, tirava una bomba a dintre, ell esposava aferrat a la paret, feia la renou de la explosió “boom” entrava dins la casa cridant com un boix i disparant amb la boca –AHHGG...RATATATATA...! És va gira i me va dir – Tots morts, conta’ls. Flipant, però ell no anava de broma . Anys desprès de sortir d’allà el bo den J.C. moriria en circumstàncies un poc entranyes, la llegenda diu que en J.C. havia conegut unes giris, moltes copes i no se que més, quan estaven en plena orgia el company va tenir un atac de cor o cerebral tan donar. Molts dèiem que ens agradaria palmar així. Que l’última visió sigui un somriure “vertical”.
Però el numero 1 d’aquell grup, era un madrileny que era d’una lleva que feia 9 mesos que havia marxat llicenciats. Tot tenia una explicació, aquest element era un jove delinqüent, de Madrid de principis dels anys 80. Un dia va robar un cotxe i en mig de la fugida va atropella un policia municipal i el va matar. El va condemnà per homicidi involuntari i el tancaren a la presó. Quan va ser l’hora de fer el servei militar el varen enviar cap aquí. Era tot un personatge, tenia moments d’una lluïdesa i bon fer, però quan tenia “mono” falta de alguna droga era realment dolent, diabòlic. S’hi alguna vegada e tingut por de morir, ell em va tenir la culpa. Un dia esperàvem per anar fer un reforç ( fer guardià el vespre).Ens entregarem les armes i munició, quan de repent el “amic” no se quin cable es creua, va llevar la bala de fogueig o de seguretat, muntar el fusell i el posa en posició de rafega i el crit –¡ HOY VAIS A MORIR ! Ens apuntar amb la metralladora , es qui digui que açò no fa por o és un boix o un mentider. Jo estai blanc con sa llet, aquell “trasto” ens hagués escopit 20 projectils en segons, uns van córrer, uns altres intentaven tranquil·litzar-lo, jo i un parell més ens llançarem valentament sota una taula de ping-pong , tothom sap que una taula d’aglomerat de 2 cm és el lloc més segur del mon s’hi et disparen amb un fusell d’assalt. El final un tinent i un sergent el van calmar i marxaren, el cabró a part de acollonir el personal, ell no va fer el reforç. I l’altre cara d’aquell tros de pa, va ser un dia va caure a terra el rellotger de la companyia, és va fer miquetes, ell el va treure des fems i va passar tot un dia ficant molles i perns, el va adobar! Un vespre m’ha va despertà algú que en agafava el peu. Era el madrileny que es dedicava a posar el segell de la companyia a enes peu des “bitxos” fins que un es va fotre a crida –“POR EL AMOR DE DIOS NO ME CORTES EL PIE” ell li contesta en humor. –“CALLA COÑO, QUE SOLO ES UN SELLO , SI NO CIERRAS EL BUZON TE CORTO LA CABEZA” el nou no va dormir en tot el vespre. Un dia mel vaig trobar pel carrer i no vaig tenir més remei que ficar-lo el darrer del “vespino” de l’al·lota i anar cerca un poc de “material”per fumar. -“VENGA GOÑA QUE SÓLO SE VIVE UNA VEZ”. Com la situació d’aquell “palló” era insuportable, se li va donar una sortida, fer-se “legionario” per any que firmes s’ha li llevaria 2 anys de condemna. Va dir que sí, però el resultat va ser endurir la feina,perquè el càpita volia preparar-lo i de pas enfortí els seus homes, puc dir que me ficat dins casi tots els desaigüés de Sant Isidre de un diàmetre de 60 cm on, rates, aranyes, paparres , rates pinyades i un grup de serps que a les fosques té corrin per la cara, et fam sentir un poc “INDIANA JONES”. I córrer, sempre córrer, turó amunt, turó a baix. Quin agost més calorós i humit
Desprès de tants d’anys encara somniï-ho alguna vegada amb aquell home sense rostre que me apunta amb el fusell i el furat negre que me mira,-!VENGA GOÑA VAMONOS¡.
Quan ja no esperava poder sortir de fuseller i el meu destí era rapar més que “caballo loco”, un caporal va venir a parlar en jo. Hi havia una possibilitat de sortir i pensava aprofita. M’ha va dir en que consistia la seva feina en aquell manicomi. Estafeta militar? Què putes és això? Però açò serà un poc més endavant.

sábado, 23 de julio de 2011

PORTA A UN ALTRE MÓN, SEGONA PART ( EL DARRER TANC)

En la guerra como en el amor, para acabar es necesario verse de cerca.

Napoleón I (1769-1821) Napoleón Bonaparte. Emperador francés.









POLS, PAPARRES, CARS I SUOR= SAN ISDRE, LA MOLA vicent goñalons.





CAPÍTOL DÈCIM
PORTA A UN ALTRE MÓN. SEGONA PART. (EL DARRER TANC)

El dia comença con el anterior, però més cansat . Arribem a san Isidre, avui feren feina més especifica. Un alferes ens explica el entrenament del dia.- HOY APRENDEREIS HACER UN ASALTO POR BINOMIOS, Y MAS ADELANTE POR ESCUADRAS Y EN PROXIMOS DIAS POR PELOTON. La idea era senzilla, un corria fent una ziga-zaga, mentre el company el cobria amb la seva arma, el que corria es llançava a terra, en aquell moment l’altre soldat s’aixecava i corria fent la ziga-zaga. Quan esteim prop del cim, tiràvem unes granades de ma imaginaries i ens clavem a córrer costa amunt cridant, una vegada dalt del turó matàvem el enemic invisible. Una cosa és la teòrica i una altre la pràctica, problemes : Ho corries molt i el teu company poc, la ziga-zaga era curta, simplement no la fèiem ,recta i per amunt , s’hi açò li posem calor i cards, no sortia de cap manera. Els instructors trèiem foc pels queixals. Una hora de (asaltos de cotas defendidas por elemetos hóstiles) Començava a assemblar-se un atac seriós. Dins lo que me’n rècord no ho feia malament menys el crit final, arribava ofegat sense alè i sortia un (AHHRS...)MARICONA! MI ABUELA GRITA MAS QUE TU. Sempre teníem s’avia a mos. Per donar-li un poc de emoció, soldats veterans fèiem de (elementos hóstiles) per donar un poc de realisme ens tiràvem pedres, ells reien mentre nosaltres tant sols podíem fer (PUM-PUM) en la boca, ridícul.
Hora de marxar a la Mola, bot dins el camió en la mala sort que me fot un cop el genoll esquerra ,caic dins el camió i amollo el fusell, un caporal me veu i mentre jo me cagó en tot de mal, ma demana (NUMERO, ARRESTADO POR TIRAR EL ARMA REGLAMENTARIA)mentalment el vaig enviar a fer punyetes, però millor no en pitjora les coses.
La Mola, després de saludar els camarades artillers, pista americana a pal sec. Avui no hi ha proves , a fer-la amb tot equip. El genoll en fa anar coix, la primera prova atacar un tanc de pedra, hi ha que botar a sobre i llançar una bomba de ma imaginaria per la escotilla . Fot un bon bot per anar al damunt però insuficient .El genoll ferit torna acer copejat, caic de manera poc heroica, pot anar pitjor el dia. Em cridem de tot, però coix de coix segueix-ho, pas de fer el pont, me cridem de tot. COBARDE, MARICÓN MI ABUELA LO SALTA MÁS QUE TU Y VA EN SILLA DE RUEDAS. Cony amb s’avia. La puta motxilla balla més quen Travolta, els corretatges es desfan, en llanço a terra i repto per sota una xarxa de fill espinós m’ha alço i cor cap a el pròxim obstacle. Un fos en una gran pendent i per sortí un mur vertical. No se si vaig ensopegar amb una pedra, el cas és vaig rodola fos a baix, en vaig fer miquetes, en van tenir que treure entre rialles i bufes, me van arraconar fins la hora de dinar.
El ombro me feia molt mal i estaia marejat, per ser breu els dies posteriors van ser un fart de anar i venir al hospital militar. Però no penseu que me havia lliurat de La Mola, te tenies que rompre una cama per poder anar a la infermeria de Santiago. Una vegada revisat per el metge militar.-¿ PUEDES CAMINAR? ¡SI SEÑOR ! PUES HALA PARA ARRIBA. Cagó en dena , un “jeep” cotxe tot terreny americà de la segona guerra mundial tota una antiguitat. Ens replega una partida de ferits i marxem a la fortalesa.
Ja formava part d’un grup selecte “los rebajados” o també entre els soldats “escaqueados” no fèiem “orden de combate”més ben dit “turó amunt, turó baix. Ni pista americana, escata gent , però si teòrica i “orden cerrada” més ben dit “uno , dos,tres, paso” desfilada amunt, desfilada abaix. Un matí el grup de rebaixats érem plàcidament seguts sota l’ombra de una figuera, quan va arribar un sergent conegut per mi, va fotre quatre crits.-A FORMAR A LA PUTA CARRERA, agafar un soldat per les solapes de la camisa.- A TI QUE TE PASA. ME DUELE EL PECHO. Li va clava un cop de puny al pit i el va fer caure d’esquena a terra. –AHORA TE DUELE EL PECHO. No era moment de dir-li res de dolors, a callar i aguantar. Feien flexions quan un espavilat va veure de esquena el sergent per deixa de fer flexions. És va girar de cop i el va plegar, li va fotre unes quants puntades de peu per les costelles, con grinyolava el desgraciat.-¿ALGUNO MÁS QUE QUIERA REIRSE DE MI? Joder con anava la cosa poca broma, ara tocava fer la carretilla, primer jo agafava els peus d’un company i travessaven el antic camp de futbol . Desprès son jo qui vaig en les mans per terra, els pedretes es claven a les mans, fins un instant en que el ombro me falla i estampo el cap a terra. Mig commocionat veig que el sergent ve cap a jo, ara cobrares , vaig pensar.- SOLDADO NO DEBERIA HACER LO SI NO PUEDE. Ara és hora Pere meu, amb un braverol de la classe (mortadelo i filemon). Una manera ràpida de veure qui estaia realment lesionat. Els dues setmanes d’instrucció de combat estam a punt de finalitza, de tort de tort semblava que el més dur ho tenia superat.
Uns dels darrers dies ens va tocar fotre tirs de veritat. no en sa boca. Ens van fer dispara en totes posicions , s’hi ha Palma a viem fet 20 trets, aquí vaig pedrer la conta, érem els “RAMBO” menorquins, els normes de seguretat eren igual de estrictes per habitar accidents. Però estaven més junts i açò provocava colca ensurt. Quan fèiem foc en forma de dispar en ràfega, 20 bales sortien en segons, entres que a la mateixa vegada els baines eren escopides per la obertura de expulsió, a gran velocitat i cremant. En ple estasis de tirs, vaig veure que el meu company de la dreta feia un gest rar. Tenia el rostre ple de sang, un moment de nervis per por que li hagués explotat una bala defectuosa. El final va resolta que les meves baines havien anat a caure damunt la seva cara i la havien fet un treu a una seia. Per sort el ombro bo era el dret perquè retrocés de l’arma quan disparava era bastant fort.
Desfilada final davant el coronell i el reemplaç de juny de 1986 estava apunt per anar a la guerra. Ara tocava destino, jo no tenia (enchufe) confiava de la meva destresa con fuster per anar fer feina a la fusteria de Santiago. Que innocent que era, però açò és una altre història.

lunes, 11 de julio de 2011

UNA PORTA A UN ALTRE MON




CAPÍTOL NOVÈ part / 1
UNA PORTA A UN ALTRE MON
Si no record malament, era un diumenge a la tarde de principis d’agost, quan creuava l’ombra de temuda porta i demanava permís per entra el quarter de Santiago.
Un somriure malèfic es relaxava a la cara dels soldats veterans. Comentaris com-MAS BICHOS PA L A TRAMPA, BIENVENIDOS AL INFIERNO , POLACO ME VAS A COMER LA P...
On me ficat, pensava jo amb el cul estret. Tots els nous eren col·locats a una companyia, ens assignaven un llit i una taquilla, abans de anar sopar un oficial ens fa forma i ens diu que dema el matí començaren un període que ell anomena: INSTRUCCIÓN BÁSICA DE COMBATE.També els cuiners plens de greix ens saluden amistosament- NOS VAMOS A CAGAR EN LA COMIDA BICHOS DE MIERDA, tot camaraderia i bon rotllo.
Sonar diana, el corneta desafina con una mala cosa, vestits i el llit fet en deu minuts, a berenar en quatre mossos, tornar baratar de roba , a fer gimnàstica hi ha córrer, aquí comencen els instruccions a torturar als físicament més fluixos . Fa xafogor i sols son les 8 del matí.
Torna’m a la companyia, tornar canviar de roba, aquesta vegada vestits per anar a la guerra, motxilla, trinxes, cantimplora, baioneta i el meu amic el cetme. De cap dret dins un camió destí a San Isidro.
Un sergent donar una ordre per no perdre la gorra-PONERSE EL BARBUQUEJO COMO SU NOMBRE INDICA BARBILLA . Marxa’m amb uns camions dels anys 50, baixa’m la costa de ronda un beneit perd el xibit . Un cabo veterà es caga en tot – TE VOY A FOLLAR VIVO, CUANDO EL TENIENTE SE ENTERE TE VAS A CAGAR,GILIPOLLAS. El company plorava de por, no va ser l’únic que va perdre la beca, encara no havíem començat i ja hi havia arrestats.
Sant Isidro , futura base militar, en aquells temps tant sols hi ha carreteres i milions de paparres. Formem grups de 30 soldats més sergents i caporals instructors. Apa a córrer turó a amunt , córrer turó a baix. Ens cridem –CUERPO A TIERRA. No ho fèiem bé ,ens fam fer-ho una vegada i una altre, fins que surt bé, torni-hi córrer , fa molta calor , l’aigua que portam dins la cantimplora s’esgota , moltes cantimplores estem foradades o no tanquen bé.
Més d’un es marejar , la cosa no pinta bé, açò no és Palma. Dins del esgotament sempre hi ha qui té humor per dir colca parida , un gadità (Cadiz) diu- Las chicas cuando vienen , tots riem .
! Por hoy es suficiente , mañana os daremos mas caña¡ Crida un caporal. S’hi açò és una tapeta ,no vull pensar que ens faran dema .Sense aturar de cap dins un camió, camí a la Mola , xops de suor amb els llavis secs, camises desbotonades i pels de pols i cars secs que piquen per tots els rincons.
La porta de la reina entrada a la fortalesa d’Isabel II. Històries i llegendes ens contemplen. Una altre rebuda poc amable per part des soldats d’artilleria que estan de guàrdia. Coses con – Mas carne de cañón a la pista americana , !infantaria pringaos ¡. Però aquest cop els soldats veterans de dins els camions els contesten durament – Artilleros maricones, voy a coger a tu madre y le voy...La infanteria siempre da por el culo a los artilleros . I més burrades , els mandos de cada cos en de posar ordre a tanta guerra verbal . Els s’hi diem a deu amb el dit índex ben dret i uns altres amb forma de banya.
Per fi son a la famosa pista americana, jo vaig pensar açò no ho faig, la primera vegada ho faran els veterans sense armament, desprès nosaltres . Com vaig narrar a un capítol de Palma la pista d’entrenament era casi de parc d’infància . Aquesta de la Mola hi havia de tota classe de paranys , un tanc de pedra , fils ferrós de pues oxidades , rampes amb grans desnivells , troncs en forma d’escala, dens de dragó , murs, trinxeres i la joia de la corona un pont de pedra que li falta la part d’en mitg.
Els instructors passen el camí , entres nosaltres miren atentament . !VENGA SEÑORITAS, AL SALON¡ Deixem la motxilla i el fusell, però no la baioneta, ni la gorra. Comença el concurs de humor groc, caigudes de tot color, estripades de roba , pelades de colzés, a la vegada els amables veterans animen la carrera. –!MAS RAPIDO, MI ABUELA LO HACE MEJOR ¡. Bot aquí, bot allà, cos a terra , el pont , jo puc, joc puc, me dic, tanc els ulls i bot, al·leluia he passat , un caporal me crida -!NO TE PARES CAPULLO¡ Prova superada , en sol de ma no estaré tant content. A FORMAR Y A COMER. El menjar era pèssim ,però la sed de veure aigua podia més que tot. Crec que el plat ho posava l’exèrcit però el guinavet i la forquilla teníem que portar-los al damunt, amb és borinot uns quants als havien perdut, i amb dos trossos de pa teníem que fer de coberts. Una hora de descans ,dins els antics barracons de infanteria ,que estaven en casi en runes. El mateix lloc on un vespre de agost de 1936 varen ser assassinats un centenar d’oficials rebels, per ordres de d’un grup de sergents republicans.
Una estona de teòrica militar on un sergent molt seriós ens va dir – LA INFANTERIA ESPAÑOLA NUNCA RETROCEDE, una pausa , DA MEDIA VUELTA Y AVANZA. Uns moments de rumiar-hi , un poc de humor militar, ens fa somriure.
El sol comença a caure ,tots a formar a una explanada entre dos naus abandonades. Ha fer instrucció ho com ells diuen (ORDEN CERRADO). DERECHA, DERECHA, PASO, MARICONAS NO MERECEIS SER SOLDADOS DE INFANTERIA. Tu crida almenys ara no correm , però els crits i les amenaces de arrest és fan sentir, quan més cansats més crits i emprenyades . Hora de marxar, camions i tira milles ,sortint per la porta de la Reina els artillers de guàrdia fan burleta – NO QUEDAIS A DORMIR ¿TEN EIS MIEDO DEL FANTASMA DE LA CONDESA ROCAMARI?(Un fet molt terrible)Cap baix ja ni hi ha forces de dir res. De camí a Santiago una paraula comença a córrer(rebaixat) Tenir algun problema físic per no fer la instrucció.
Arriben copejats, bruts, cansats, afamats , molts escaldats a carn viva, bufetes els peus i aquella olor a suor agra. Però abans de dutxar-se, primer la “NOVIA” desmuntà fer ben net tornà montà .
Per fi aigua neta, no ma pensava que estaria tant content de dutxar-me en tants de mascles , coses que passen. Sopar i una cervesa amb els companys de l’illa, un dia dur, però dema serà una altre història.