domingo, 15 de mayo de 2011

SANT JOAN DE DALT DE TOT.Segona part, Quina resaca

La juventud es la única resaca que se cura con el tiempo. Anomino.





















CAPÍTOL SEXT
SANT JOAN DE DALT DE TOT. Segona part (quina ressaca)
Minuts desprès de la fugida del bar, ens retrovèn i feim reconta de baixes, increïblement ha hieran tot, físicament casi tots estan tocats, uns més que altres.
El grup va trobar que seria bo descasar una micona. Aquí arriba un parentisis, perquè no esta clar que va passar, hi ha varies hipòtesis, una que unes vampiresses ens van xuclar la... sí la sang. Altres que varen ajudar a vestir a unes pobres joves desvalides.
Moltes coses que contaré són recull de varies versions i lo que jo m'ha puc en recordar, jo esta grogui. Segons quines coses no és poden contar.
Una hora més tard, algú va dir d'anar a una discoteca que les cambreres anaven en patins, ho és clients que volguessin també, jo no podia ni caminar, vamos patinar ni de conya.
A la porta, un porter dona pas a la gent, quan ens tocar el torn, ens va dir.
-Tu no puedes pasar. Me va fer sortir de la cua.
-Com que no! Per què no?
Dies despues m'ha conterien que no parlava amb el porter sino en una foto de un cantant i no xarava feia uns sorolls.
-Gruss, peeerr.
Per un pel no me claven un fart d'osties per dedicar-me a tocar culs de clientes.
Hi havia una placeta a pocs metres de la porta de la disco, on es companys ens van deixar aparcats és més fotuts des grup.
Una mala estona de vòmits i perdre el mon de vista. Un element que passava per allà, va dir unes paraules de savi.
-Esto se pasa con un buen lingotazo.
Com és sentit comú i és seny feia hores que havia marxat. Me van donar a veure alguna cosa dolça (NO LI PUC) herbes o anís, no se molt bé quina mena de porqueria calenta.
Allà el cos va dir prou, tenia al·lucinacions, segons els companys, vaig fer molt l'indi. Una era baixar-me els pantalons, altre dir que marxava a casa a Maó, m'ha vaig aferrar a una gorda britànica, que xisclava con una boixa que la violaven.
També fer ganyotes a uns municipals, una locura alcohòlica.
Quan van sortir la resta del comando de patinar, que era hora de dur es més greus a lloc segur, jo no ho sabia, però no era l'únic gat casi en coma, el company de pis, en Jaume esta igual o pitjor. Així com varen poder ens ficarem dins un taxi.
Quan el taxista és va adonar compte del lamentable estat de un parell de passatgers, no feia més que dir.
-Que no em vomitin! que tenc que fer feina tota la nit!
No ser com van saber la direcció on estam allotjats, la cara que va posar el pare del company va ser, (QUE HO FET)
Quan els companys va esta segurs que era el lloc correcta, van marxar. Jo i em Jaume ens cadarem allargats al mig de l'entrada del pis.
Vaig intentar salva la poca dignitat que m'ha quedava i com un bon al·lot, em vaig posar el llit. Que per no ser quina raó, es movia més que el de la nena de l'exorcista. Mentre tant en Jaume feia desastres, corria en bolles, per tota la casa, perseguit per l'amo des pis.
El diumenge matí, el sol d'estiu ja cremava de bona hora. En Toni ja havia sortit de la guàrdia hi havia parlat amb el seu pare, que havia marxat a fer feina.
Casi no havia dormit, la boca feia gust agre, no tenia forces ni d'alçar el cap, tot m'ha feia mal, una ressaca terrible.
En Toni empipat per la nostre conducta, tenia ganes d'anar a la platja i volia que anesim amb ell, un poc d'aire de la ma seria bo, per aclarir es cap.
En Jaume era mort, no es va bategar en tot el dia. No sé com, vaig decidir sortir, sense menjar i amb un mal de cap horrible, dins un renault 4L, autopista i cap a Illetes. Una cala guapa, però jo era un zombi, un casc foradat, allargat el terra i marejat, vaig intentar llegir un poc de premsa. Les lletres ballaven i el cap sembla una rentadora en ple centrifugat.
Noticies locals que m'ha importaven un pitó, successos: accidents de cotxe, drogues, robos, baralles. Hi havia una ressenya d'una discussió que havia passat a un conegut bar de copes de la zona de Gomila. El principi no el vaig fer massa cas, xarrava de britànics borratxos. Una estona desprès un cargol el ventre m'ha va fer tornar a mirar la noticia, l'hora i el lloc m'ha eren coneguts, CONY no eren britànics, eren menorquins Sant Joanes. Quin mal rotllo ara ens cerca la policia, la part bona era que no cercaven reclutes.
Cada vegada hem torbava més malament, tenia el meu voltant una col·lecció de femelles en topless i jo el que volia era una mort rapida per deixar de patir.
L'amic volia anar fer una visita a uns veïns seus que teniam un xalet per un lloc aprop, Bendinat i jo ben fotut.
Tot molt polit, net i gran, ens fan una volte, deman per quedar a la terrassa i ells van seguir la volta. Les nàusees eren ja insuportables i hem vaig aferrar a una barana, tot lo poc que tenia dins la panxa sortir, també per veure el xalet.
En la mala sort, que els propietaris i en Toni passaven per sota de la barana, els va passar d'un metre. En Toni m'ha va dir de tot menys guapo. Cotxe i autopista, m'ha moria, el cap per fora de finestra i vomitava fins la primera llet materna, tota una escena.
La tarde vaig dormir fins l'hora de tornar a la vida militar. Jo i en Jaume van marxar el quarter de tort de tort. M'ha torbava dèbil i encara no havia menjat res, la gorra pesava com plom.
Hi ha torbarem els companys de juerga, tots explicàvem la pel·lícula que havíem viscut aquell vespre, hi ha coses que no es poden contar.
Hora de passar revista, ja no podia més, jo tombaré, per sort, entre els companys un a cada banda i un el darrera, m'ha va aguantar.
Per acabar aquell llarguíssim dia, un tinent ens va fotre un discurs damunt el comportament dels soldats quan era fora del quarter. Estava per dir-li que era jo el més dolent de tots, enviar-lo acagar.
El final s'hi no moria ara, palmària demà el matí, durant l'instrucció.
Però desprès de dormir tot el vespre, desprès 36 hores sense menjar, vaig berenar i amunt, adonar guerra per el mon.
Mentres corrien, els companys em demanavan.- Millor avui Vicent?
-Com mai, tenir 19 anys és una passada. Aquell moment no vaig pensar massa en el que havia passat. Xarraran amb uns i els altres, varen reviure aquella nit de festa Sant joanera, no donar crèdit a les coses que vaig fer, una reputació de jove cristià, sen havia anat a fer punyetes.
Estaré sempre agraït en Toni Mascaro i Gaspar Àguilo per no deixar-nos tirats i demostrar un companyonia exemplar. Que dir del meu amic en Toni Carreras
i el seu pare, uns sants per haver de patir aquells dos bandarres.
Els dies anaven passant i la jura de bandera era cada vegada més aprop.

sábado, 7 de mayo de 2011

SANT JOAN DE DALT DE TOT .(a)

El alcohol produce amnesia... y otras cosas que no recuerdo
Es GIN de Menorca es aigua beneida fora de l'illa







CAPÍTOL QUINT
OPERACIÓ (SANT JOAN DE DALT DE TOT) Primera part.
L'hora de sopar es xerrava de tot, que ferien arribar al corter de Menorca. Quin destí ens tocaria, també de coses de gent jove: fútbol, festes i dones. Aii! les noies, quants de mal de caps, sí de dalt i de baix. El grup de ciutadallencs volia celebrar Sant Joan, varen fer una proposta de sortir a sopar, tots els menorquins el proper fi de setmana. Pensant que seria una bereneta amb uns refrescos, un cafè o un tè, una volteta casi infantil pels parcs de Palma. Fer un poc de tertúlia per decidir, si anàvem a missa, diumenge el matí a les 8 h. Els darrers pensaments que allò es transformaria amb una invasió de bàrbars del nord.



Dissabte per fi! Uniforme fora, texans ben col·locats, som-hi a fer un poc de bulla per l'aburrida Palma. Allà on estava allotjat tothom tenia feina, com en Toni el company d'automòbils que esteia de guàrdia.



Hi havia un altre recltuta allotjat a la mateixa casa, en Jaume, van partir junts. A les 8 del cavespre ens trobarem a la plaça Espanya. Comença la operació Sant Joan de dalt de tot. Els qui no érem de Ciutadella, no podíem comprendre aquelles ganes de festa. Però no era d'alegria, era d'enrabiat per ser fora de casa aquells dies de joia. No poder xalar amb la família i amics. Per ells el sentiment festós era més que veure i fer botar els cavalls.



Ho han mamat de molt petits, un conjunt de coses que se succeïxen la unes a les altres i que estan relacionades entre elles, del primer toc de fabiol al darrer. Una riuada de sentiments i sensacions.



No record quants erem, uns 15 més o menys, sopar senzill, pizza i cervesa, rialles i molt bon rotllo. Frases com: -L'any qui ve tots a ses voltes, jo convit.



Fins aquí tot bé, els camarades de Ciutadella havien comprat uns bòtils de gin de la marca larios, no hi havia xoriguer. Qui sap, tal vegada va ser un dels primers ``botellóns´´. Com semblava que es qui tenia més seny del grup era jo, intentava calmar aquella eufòria mesclada en disgust. En Toni Mascaró va agafar el bòtil de gin i sobre l'espatlla, ar. En pocs minuts ens havíem quedat sense munició, com era moda per aquella època varen marxar a paso ligero cap a la Plaça Gomila. Centre de la marxa nocturna a Palma, pubs, bars, discoteques, topless i puticlubs, el port aventura de bordegassos.



Com tot desmare hi ha fases, persones que feia poques setmanes que ens conexíem, ara erem com germans. Personalment ja no controlava res.



- Que facin el que vulguin! Es ramat decidir entra a un bar de copes molt conegut i ple de gent. Trobam una taula i tornar-hi, vaig fins la barra, ep ostias, aquí hi ha gin xoriguer, el deman i el pos damunt la taula rebut amb gran alegria, visques a Ciutadella, crits de Sant Joan. Amb un obrir i tancar d'ulls ens havíem begut es bòtil de gin, sense mescles. Càntics, dir amoretes a les joves i suc i més suc. Quan va ser l'hora de pagar, van pensar: a n'aquets trompes els hi fotrem una clavada. No vam pagar, el cambrer ens amenaça en cridar a la policia militar, no ser com se'n va adonar que aquella turba de caps rapats eren militars. En Toni Mascaró, de professió manobre, tenia una molta força i amb una mà va agafar al camarer per la camisa i l'alçà del terra. La poca intel·ligència que teníem se'n va raonar: açò no acabarà bé. Cridòria i desordre, el cambrer va sortir disparat i en un tancar i obrir d'ulls, taules i cadires per terra, gots i cendres volaven com projectils. Osties per tothom a lo màtrix, una persona desconeguda era un enemic. La trifulca va durar pocs minuts, a nes crit de la P.M. tots fora cagant punyetes. En segons érem fora i com bons trílers ens desperdigarem entre la gent.

Ara tenc que anar a vom... ggrrrrsss, el pròxim capítol es desenllaç.