viernes, 23 de junio de 2017

IDIANA PONS I LA DARRERA POMADA

    Som apunt de comença la temporada de festes patronals. De Sant Joan de Ciutadella fins a Gràcia a Maó, sí també hi ha després Calan Porter i un grapat de mini festes, tornejos menors. ¿ On vull arribar ?
  Com ja sap tothom, tenim una beguda molt popular per la nostre estimada Menorca ,a llevant diem “POMADA” i per ponent “GIN AMB LLIMONADA”. Aquest relat no va de noms si no de conceptes. Es dir la recercar de la pomada perfecta.
   Es qui més o menys, a fet experiments per aconseguir l’elixir de l’eterna gatera. Amb uns resultats del més variat, des de borratxeres catastròfiques a divertides orgies intestinals. Endemà  sol venir  el apocalipsis, amb unes sèrie de frases fetes: “Mai més” “ ¿On sóc?” “¿Tu qui ets?” “!Me’n robat la cartera¡” “¿ On es la meva roba?” “¿On es el meu cotxe?” “Por favor ¡ Mata’m!”.
   Hi ha tant de matisos, en el sabor, més llimona o més gin. ¿De fruita natural, amb menta o sense? La gent del poble, no saben o no volen saber quina és la més bona. Però hi ha una persona que fa uns anys que la cerca. Els més vells segur que se’n recorden d’un grup de música rústica mallorquina de finals dels 80 principis dels 90 “OSSIFAR” Tenien una cançó dedicada a un heroi de llegenda , “L’Indiana Pons”
  Resulta que l’Indiana Pons és menorquí, segur que no ho sabia ningú. Si anar-ho a un local de llums vermells amb senyoretes que fumen. I crides “ !La dona den Pons és aquí de fora¡” Una colla de homes cagats de por sortiran corrents i qualque senyoreta també. Com tothom sap l’Indiana Pons és la versió casolana del l’Indiana Jones. El nostre no té fuet però sí capell que no perd mai, i mirar-ho que n’hi fotent d’hòsties. Estat protagonista de moltes aventures: EN LA RECERCA DE LA BARCA PERDUDA  , també EL TEMPLA DEL ESTRENYIT. I ara s’enfronta a la aventura més arriscada de la seva carrera. “ L’INDIANA PONS I LA DARRERA POMADA”
    Fa anys i panys que dura aquesta història, a l’Indiana Pons li ha passat de tot. Els seus enemics més aferrissats són una organització secreta de nazis abstemis, que enganen a la gent amb llimonada sense gin. Per una altre banda hi ha un grup de anarquistes-trotskistes que enverinen la gent amb una mescla de alcohol de 90 graus amb burundanga. Açò vol dir que et fan fer el que ells vulguin, fins  i tot fer copules amb desconegudes i per accident amb qualque desconegut, el que va passa amb sa cabra és difícil d’explicar. Hi ha més enemics, com una despitada multinacional capitalista, que vol vendre el nostre elixir a preus d’usura, 5€ la grossa, 3€ la petita. Quin mal partits, amb açò no es pot jugar.  Com podeu comprovar la lluita den Pons és hercúlia. Però ell no té por, ni dones serp de la nit, morts vivents de matinada, fins i tot extraterrestres  disfressats de “raperos”  Ell va tot decidit a la barra del bar, que ja és tot una aventura aconseguir arribar-hi. La ensuma, la prova i puntua. I així tot el vespre, tots els dies de festa.
   Tots saben que la missió és impossible. Però si el veieu, ajudar-lo, ell és discret: Pantalons texans curt, samarreta sense mànigues, tatuatges i cicatrius per tot el cos, el capell màgic i la mirada penetrant amb aquell somriure sorneguer d’heroi de perdut dins la massa de gent cridanera.


                                                      FI      

domingo, 11 de junio de 2017

TRES BABAUS I UN DESTÍ

¡Cada dia ho veig més clar, tindria que haver estudiat per a  capellà ! La gent sempre en conta coses amb confiança, mossèn Vicent vos què troba... Pare Vicent tinc dubtes carnals. Escoltar confessions és divertit, a més podria veure vi a la feina i repartir hòsties a mans plenes. Però hi ha coses que podria passa, com anar a missa, professons i el celibat, uf quin mal d’ous.
  Idò al tema de confessions. Fa unes setmanes em vaig trobar uns amics que feia molt de temps que no veia. Per no dir Toful i Josep, diré es faldiller casat i es feliçment casat. Aquí el col·lega amant de totes les dones, té muntat una xarxa de mentides i coartades per tenir uns quantes relacions a la vegada. Dedica un esforç de temps i doblers, més un desgast d’energia física i mental, per fotre un clau. Hi ha espies d’unitats d’elit de grans països, en menys mitjans que ell.
  L’altre amic, duu trenta anys de casat i sis de nuvis. Amb la al·lota que va conèixer quan tenia 15 anys. Dècades de matrimoni de fervorosa tranquil·litat monògama.
  I una cosa porta a l’altre, “tu ets un tita freda, estàs castrat, “calzonazos” el feliçment casat, havia begut unes quantes cerveses, contraatacava: Putero! A jo ma faria vergonya conta els teus adulteris. I jo allà en mig, con un partit de tenis. Es final amb l’argument de que la vida són dos dies i que hi ha que aprofitar. Varen quedar per fer una volta un vespre, hi que el feliçment casat proves de tocar pelfa. Jo faria de observador neutral i reporter gràfic per fer un estudi sobre la doble i fins i tot triple vida.
  Bars, cafeteries, locals de copes de moda, la nit va anar passant. El feliçment casat, per manca d’entrenament i poc entusiasme no va triomfa. Ja de matinada a un lloc més tètric que bonic. Una dona de sa nostre quinta, li va fer gràcia el que estem fent i li va proposa al feliçment casat de anar a fer un cafè a casa seva. El molt capullo va dir :”¿ Aquesta hora cafè?¡ No ! desprès estaré tot el dia atontat” Li varen dir que era boix, açò del cafè era una excusa per fer un intercanvi de fluïts. El feliçment casada va fer una cara de oi, va arronsa els espatlles “¡ I jo què sé!”  no tot era perdut, el faldiller va tenir la gran idea,¡ una professional ! “¡Ah no. Jo no vaig de putes!” va dir el sant. “No és una puta, és una massatgista qualificada, tota una professional”  
  Dues setmanes després el feliçment casat tenia hora amb la “manos lentes” “Estic molt nerviós, la meva dona sospita cosa, no sé com me deixat enredar” El varen portar davant la porta d’uns pisos nous. Semblava un mafiós de 3ª divisió, blanc com sa paret. Alé machote dale lo suyo! Li varen dir. ¡Callau fills de puta! Semblava molest, però també excitat.
  Va tocar el timbre i la porta es va obrir. En un minut era davant la porta del pis. Es va dir a ell mateix que era un home no un covard i si tenia sort encara ho passaria bé i demostraria aquell parell qui era ell. Quan la porta es va obrir tenia davant ell una dona espectacular, alta, morena, amb una gran personalitat, amb més corbes  que sa pujada el Toro, uns llavis vermells i humits, amb un somriure que il·luminava tota l’habitació.
 La professional li va deixar les coses clares sobre el servei que rebria, res de coses rares i que es relaxes i ella faria la resta. Li va ordenar que anés a dutxar-se.  El feliçment casat no podia pensa en res més que aquella morena el fregaria amb aquell cos de deessa grega, ¿tindria raó es poca solta del faldiller?
   Quan va entra el bany va veure amb sorpresa un estrany artefacte. Un cilindre inox amb una porta corredissa de vidre. ¡Cony quina dutxa més moderna! Una vegada dins va tancar la porta i al instant uns llums let molt suaus començaren a dansa. Hi havia con uns botons i manetes  el seu davant. No sabia quin boto tocar, “pito, pito, donde vas tu tan bonito” doncs aquest.
  En aquell instant, varen sortir de mil foradats aigua a pressió. Com agüés es varen clava a la pell el feliçment casat. Encara no havia tingut temps per a defensar-se un altre xorro d’aigua gelada directa al seva fava semi erecta. Es crit que va fotre va, el va deixar afònic, un segon després un nuvolat de aigua vaporitzada, com lava ardent. ¡Deu meu! Moriré aquí dins com un porc escaldat. No podia respirar, el llum anava i venia, aigua gelada i aigua ardent, estava marejat. Tenia que sortir d’allà dins hi havia una palanca, la va estirar. La porta es va obrir de cop, el feliçment casat va rellisca cap a defora, seguit d’una ona d’aigua. Va xocar amb el lavabo i el mirall es va trencar.
  La massatgista espantada va obrir la porta i es va trobar les restes d’una explosió nuclear. Amb el pobre company pel terra, escaldat, copejat i tallat. “¡POR FAVOR LLAMA A UNA AMBULANCIA!”
  Noltros eren a una cafeteria casi davant la porta del pis, riuet i celebrant no sé ben  bé es que. Quan varen veure arriba policia, ambulància i els bombers. ¿Què cony a passat? Tothom mirava per les finestres. Sembla ser, que l’aigua havia filtrat el pis de baix i havia fet salta l’alarma d’incendis.
  Quan varen baixar el feliçment casat en la llitera. Tenia els ulls molt obres, un ull negre ,ple de talls i la cara molt vermella.                        -¿Què t’ha passat tio?  La seva mirada es va clava damunt noltros.                                                                                                               -! Sou uns cabrons! jo era una persona tranquil·la i avorrida. I ara aniré a la presó, perdre la feina i la dona em deixarà.                           -Va home segur que tot s’aclarirà, tanca els ulls i descansa un poc.  La cara del ferit encara es posar més vermella i hems crida.                                                                                                        -¡NO PUC TANCAR ELS ULLS, ME CREMAT ELS PARPELLES! 
Hems va deixa un poc preocupats, però per a què són els amics... bono, en aquest cas la cosa sa va enredar un poc. Varen decidir ajudar al massacrat company. ¿Com? Idò sí, amb més mentides ,boles i farses. Una bona “trola” a de ser perfecta, així tot dos dirien el mateix quan la “Gestapo” es dir la dona del amic ens interrogués damunt aquella desgraciada nit.
  El pla era molt bo, però varen tenir dos errors molt grans. El primer perdre el amic feliçment casat. I el altre a la matinada el faldiller i jo hems varen marxà a casa. Açò de les 8h del matí el telèfon de casa va començà a tocar els nassos. Era la “Gestapo” amb la pregunta, ¿On era el seu marit? Com havien quedat amb el faldiller, tenim que dir el mateix.                                                         -“No passis pena dona, ahir varen fer un poc llarg i ara dorm aquí a casa, el sent roncar i tot”                                              Sóc bo, tindria que haver-me fet actor. En Silvestre stallone  un aficionat el meu costat. Però aquí la “Gestapo” es va ensumar olor a socorrin. I la punyetera va crida el faldiller, morta sa cuca.  A les 8:08 telefonava el faldiller, resposta idèntica:                                    -“!Es teu home és un sant¡ Ma dut a casa perquè jo no podia menar, ara dorm d’aquí el vaig, amb una horeta serà a casa.
A les 8:14 el feliçment casat entrava per la porta de casa seva. La dona horroritzada el veure’l entra per la porta. Semblava que una moixa rabiosa li hagués explotat a la cara. La “Gestapo” el va fer seure i que comences a cantar amb pels i senyals. Als cinc segons hems havia venut. Personalment sempre m’havia semblat una mica insípida, sosa i seca. Després d’una estona de reflexió va sentencia: “- La setmana qui ve convidaren a sopar els teus “socis” i clarificarem quatre cosetes.
   Ho reconec, no ho tenien tot quan varen anar a ca seva. La “Gestapo” en maquinava alguna. La molt bruixa havia cridat a ses dones respectives per tancar la trampa. Es final nosaltres no havien fet res, “De perdidos al rio”
  Jo no sé com ho va fer. Però en un moment donat de la agradable vetllada,  varen quedar sols jo, el faldiller i la “Gestapo”  Hems mira els ulls, i es va descorda dos botons de la brusa
    “- Vos volia dir unes quantes coses. Ho sé tot ! Quina vergonya, sou uns troglodites! ¿No teniu res què dir?                                        Vaig pesar en fugir, llançar-me per la finestra, però era un cinquè. Jo sóc valent i amb una veu molt fluixa vaig dir:                       -“La culpa de tot, és d’aquest poca vergonya”
La sosa s’havia amollat la melena, es va gira cap a jo, els cabells li taparen mitja cara i la pitrera va ballar alegrament lliures dins la brusa.
    -“! Tu té calles que ets el pitjor de tots, alendant i animant aquest parell de lloros !”                                                    
La “Gestapo” es va mira el amic faldiller, s’hi acostar lentament. ¿Què havia passat, la avorrida era ara na Mata Hari?  El va agafar per la cintura i començà a ballar lentament.                                               -“Sabeu, que ara ho fem a tot hora, li deix fer de tot, de tot”  Li va dir coses a l’orella del faldiller i li passa la llengua pel coll i li donar una empenta.                                                                                              -Açò no ho tindreu mai, i ara fer un cafè amb les vostres simpàtiques dones.
Es final tot va anar bé, l’amic clava com un mono i ve i hems ho conta tot. Perquè la dona li diu que ho conti TOT.
 Per cert per confessions a mòbil o sms, gràcies.  

        FI

jueves, 1 de diciembre de 2016

NO FEAR

CAPÍTOL V

  Ja no puc aguantar més, tothom vol saber de mi. Ses “ex”, família, amics i metges, trop què arribat l’hora de posar punt i final. En el capítol anterior vaig comptar que m’havia quedat amb un record, del vespre més llarg de la democràcia. Em vaig quedar una pistola! Amb el caos d’aquell moment, l’arma és va despistar a l’hora del recompta no hem va faltà cap. I més si el que comptava era jo, en 35 anys no l’havia tocat més. És una pistola “Star” 9 mm Parabelum, 8 bales i un 1 kg de pes.  No sé si deu funcionar aquest trasto, perquè m’ha la vaig quedar? Perquè fèiem coses què no saben explicar? Tenir 20 anys! Ganes de fer algú i no saber el què! Una manera de protestar davant el poder militar, que m’ofegava per aquell temps? Ara que hi penso, s’hi m’hagessin descobert, hagués acabat a la presó. De fons la televisió em diu coses, no la miro, però l’escolto.
   Mentre manípul la pistola em boc un bon whisky, açò comença a sembla una pel·lícula de gàngsters. Miro fotos velles, d’un color sèpia i unes de colors esmorteïts, bons temps, era ja tot dona igual. Crec que no funciona l’arma, la fitor i res. En aquell moment surt per la pantalla de la televisió el nou president americà. Instintivament el vaig apunta amb la pistola, prem el gatell, com no funciona. I llavors un PUM! Romp la pau, per una dècima de segon la imatge del president té un forat el front. La televisió explotà feta miques, m’ha xec un poc atordit, les orelles em siulen, el canó de la pistola encara fumeja. Però la desfeta és més gran, com les parets ara són de “pladur” la bala a travessar el guix i traspassar la nevera i va acabar rebentant el microones. Hi ha un fumarada per tota la casa, doncs sí què funciona la “pipa”!
   Un glop llarg de J B i em fic el canó de la pistola el cap, el tub encara esta calent, el cor em batega ràpid, tanc els ulls, intent dir cosa i els mots no em surten. A la merda amb tot, a prendrà tot pel sac! Pitjo el gatell, sona un “clic” què cony? Torn pitja, una vegada i una altre “clic, clic” Emprenyat començ a desmuntar la pistola fins que trobo el problema. No m’ho puc creure! No hi ha més bales! Em fic a riure... resulta que m’ha van donar una pistola amb una bala per anar donar un cop d’estat, quin miserables!
  Serà açò una senyal? Ara em sortiré de dubtes, agafo el sobre marró i  estripo, llegeixo ràpidament, ho sabia tinc de tot, dos mesos, tres com a molt...Uep! açò no és meu! Aquest pallo no sóc jo! S’han equivocat ma cago en tot! De cop tot canvia de color, per açò tantes trucades... Un altre lloc hi deu haver un tipus putejat. Tot estat un mal son, quin desastre que muntat. Surto de casa, pis cap avall, uns operaris pugen caixes feixugues, qualcú ha llogat el pis de dalt.  Surto al carrer, el sol em fa mal els ulls, fa olor a primavera un dia de gener. La companyia de mudances té un bon sidral muntat, sembla ser que el nou veí té un piano de cua i el tenen que pujar amb una grua, ara és a mig camí. Vaig a travessar el carrer pel pas de zebra i de sobte un cotxe surt a tota hòstia derrapant. El cotxe quedar a pocs centímetres de les meves cames, blanc com sa paret miro el conductor del vehicle. Estic estamordit, a punt de desmallar-me, és ell!  El que m’ha saluda des de dins el cotxe, en cara de tòtila, és el “gafe” el maleït malastruc. Faig un passa endarrere i de cop una gran cridòria, una renou de cordes i tecles de piano caient. Un poc de pressió el cap i després foscor i silenci.

     “SUCESSOS”
  El matí de ahir, va passar un lamentable accident a la nostre localitat. El senyor Perseo Rostoll Pons de 55 anys va patir un terrible accident. Quan un piano de cua va caure d’un cinquè pins, ferint mortalment el senyor Perseo. El carrer va està tancat 4 hores fins que un grup de manteniment del ajuntament amb unió d’una brigada d’infermers proveïts d’espàtules varen desferrar el senyor Rostoll de la acera. Sa obert una investigació per esbrinar que va passar per que succeís un fet tan lamentable. El C.S.I. Llucmaçanes s’ha fet càrrec de la investigació.



                        FI         

sábado, 26 de noviembre de 2016

NO FEAR

  CAPÍTOL  IV

  Segons la mitologia grega en Perseo era fill de un Deu “Zeus” i d’una mortal “Dànae”. Un polvet fora del” Olimpo”, sa què van armar!  Xarrant de remolcades tindria que contar la meva vida amb parella ... Hum. Mmm “Onomatopeia  de dubte”. Crec què no! Hi ha d’haver un poc d’intriga i misteri. Por a les dones? Por no, pànic!
  Com tothom vaig tenir amigues de jovenet, però la meva primera experiència seria amb femelles va ser durant el meu servei militar, mitjans de 1980. Vaig anar destinat a València, un jove que no havia sortit de casa, tan tendre, tan ignorant de tot. Però 18 mesos van donar per molt,  jo dividiria aquella època en dos parts, la part civil i la part militar. La part militar va sé molt terrible els primers 6 mesos, per sort el ser alt i fort em va salvar de més d’una pallissa. Desprès de setmanes interminables d’instrucció, els dissabtes podien sortir el capvespre fins el diumenge a les 8 de la tarda. Amb companyia d’uns altres soldats varen llogar un parell de habitacions  en una pensió  atrotinada. Entre aquelles quatre parets podrien descansar de la vida militar, dormir les grandíssimes borratxeres, fumar tots els porros del món i si tenien sort follar con conills desbocats.
  Els primeres sortides del quarter van ser més o menys tranquil·les fins que vaig topar amb ella, una força de la naturalesa. Tenia quatre anys més que jo, era la dona més bella que havia vist mai. Tot en ella era extrem, semblava candida una al·lota sense malicia, però la realitat era una altre. Sempre amb el cigarret a la boca, bevia molt, prenia totes les drogues que hi havia per allà i el sexe, allò era una bogaria, mai en tenia prou, no hi havia res prohibit, consumia homes com cigarrets. Tot el exercit la coneixia, jo vaig ser un més, em va fer el que va voler de mi, casi em costa la vida.
   Aquella dona semblava una deessa, no tenia por res n’hi de ningú i mira que es movia en ambients tenebrosos. La primera vegada que vaig veure un tanga, va ser a ella, un tanga de tigressa. També tenia un petit tatuatge a la galta del cul dreta, l’escut del València F.C. Mentre la mili anava passant, jo sols volia sortir d’allà i esta amb ella l’innombrable, però ella no esperava a ningú.
  D’aquells dies de crits, ordres i uniformes, sols ma queden uns pocs records. Vaig ser caporal artiller dins un tanc, un M-48 de fabricació Nord Americana. Quatre homes dins un lloc tancat, era una situació anguniosa. Un dia feien maniobres de guerra química i teníem que fer moltes hores tancats, sense poder obrir les escotilles per res. L’altre soldat va tenir molèsties els peus i és va llevar les botes. De cop el aire es tornar irrespirable, aquelles peus pudien, no! Eren morts! El comandant del tanc, un tinent jove, universitari que feia la mili com jo. Va agafar i va treure la pistola i m’he la va donar dient “_  Toma Rustol disparalé tu, todos direnos que fue un accidente” La veritat era que allà passaven molts d’accidents. Aquell cafre no s’havia canviat els calcetins en vuit mesos! va tenir sort sols el varen arrestà dues setmanes, li tenia que haver clavat un tret, puta porc!
   Una anècdota bona va ser forma part de la història d’aquest país. Un dilluns d’un 23 de febrer de 1981, varen sortir a fer una volta amb el carro de combat pels carrers de València. Nosaltres no sabien res, però aquell quarter era un niu de feixistes covards! De capità per amunt tots ho sabien, colpistes i pixa-misses. Amb aquell bordell em vaig quedar amb un record d’aquell vespre.  Per fer-nos callar ens varen donar un permís extraordinari. Jo vaig aprofitar per deixar en darrera a “ella” i recuperà la cordura, tornar a casa era la solució. Feia pocs dies que era aquí, quan un vespre anava amb la moto i no sé que en va passar i en vaig estavellar contra una paret seca. M’ha vaig rompre cames, braços i costelles, el cap ni un arrap, antes de perdre el coneixement vaig veure el clauer del infermer, un petit escut del València. Les úniques batalles que guanyen a ses dones, són les que els homes fugim d’elles.


                                               FI

domingo, 13 de noviembre de 2016

NO FEAR CAPÍTOL III

CAPÍTOL  III
 

 Hola bona nit, sí sóc en Seo. Com va? Jo igual, no sé fins quan podré aguantar fora del món. Els metges em volen veure, aquests just poden et foten una càmera pel cul o pitjor per la fava... redéu quim mal. Doncs aquí resistim, el sobre marró em mira i sembla dir : “tu mateix, obrem i sortiràs de dubtes” Ara no puc, tinc els dits calents i no he tocat cap conillet. 
  Fa unes setmanes vaig anar a un sopar de companys d’institut, no tenia ganes d’anar-hi. Les darreres vegades havia estat molt depriment. Per una part els triomfadors: empresaris, polítics, funcionaris d’altes esferes i uns que eren tant pobres que tant sols tenien diners . Per una altre els fracassats: obres de baixa estofa, fematers, parats, delinqüents i malats crònics. I el ben mig jo, no he triomfat però no dec diners a ningú.
   Crec que aquesta vegada ja sé de quin grup sóc, carn de canó i soledat. Dissabte a les 9 hores, a un bon restaurant del port, molt de pobres no podran venir açò és cosa dels cabrons dels forats, per llevar-se persones incomodes. Però no, hi havia tothom, fins i tot dos presos en llibertat condicional. Un per banda, un per desfalcà una casa de assegurances i un del altre bàndol, per fer de camell de substàncies prohibides. El curiós del cas que a la presó es varen fer amics, els dos mons es varen ajuntar. 
  Tot molt bé, però quins plats! Uns platasos amb una coseta el mig, uns noms a la carta com:” fruit d’olivera amb base de ceràmica”. Sabeu què era, dues olives! I res més! Un altre platet era: “truita de patata desconstruïda amb nitrogen líquid amb sorpresa de ceba”  Quan ho varen duu vaig al·lucinar, una copa de cava ample amb un ou poc remenat amb una patata fregida i la sorpresa de ceba? La sorpresa era que no hi havia ceba! I las postres: “aromes de torró de xocolata al buit”  Em varen portar un pot de vidre sense res a dins, tancat com un perfum, el vaig obrir i el vaig ensumar suaument, no volia que em fes mal. Un cafè dins un didal, quin soparot! Per sols 60€, açò sí que és robar!
  Durant el sopar vaig poder comprovar que les diferències socials s’ha anaven a cursant. Sí, els rics eren poderós però de esperit feble i sorprenentment tenien enveja dels més dèbils. I mira que n’hi havia cada un, que havien fracassat en tot el que havien fet; matrimonis, feines un desastre darrera un altre, però allà eren bevent, fumant i xarrant de follar-se tot el que portes falda. Això era incomprensible pels opulents companys de classe on es llençols de supèrbia no pot tapar les seves vergonyes. Els orfes del destí son en realitat els que es baten en dol cada dia, tenen la saviesa del escuder.
  Quan varen sortir el carrer tenien més fan que quan havien entrat. A pocs metres hi havia un taberna amb més sunyer pel terra que l’escombraria de Milà. Però on feien entrepans per homes, on hi havia aquell greix amb solera, d’un color alè de mosca. Amb una cambrera que tenia un cul que fonia el gels dels cubates. Vi i cervesa barats van córrer per les gargamelles i més tard el perfum també seria barat. Quan vaig vomitar el sopar per un carreró aferrat a un parat i amb un director de banc. Vaig veure amb oi..
  -“Cony, ses dues olives de merda!”  




                                                 FI

sábado, 5 de noviembre de 2016

NO FEAR CAPÍTOL II




















CAPÍTOL  II

 Bono torn sé jo, tot bé? Avui tindre que xarrar de mi, en Seo: com sóc físicament i la meva personalitat. Per tenir 55 anys no estic malament, 1’83 d’alt, 75 quilos, un poc magre, fa uns mesos que ma cauen els pantalons. Tinc un cap ben poblat de cabells blanc i grisos, som l’enveja de tots els calbs. Els ulls de color verd menorquí, però em fallen, duc unes ulleres un poc gruixudes, si nos no hi veig dos damunt un ase. També amb un nas prominent, ja ho diuen nas gros... A Vegades amb barba, a vegades bigoti o ben afaitat. M’agrada vestir bé, però sense sembla un “pijo”
  La part del meu cos que ma donat més alegries ho tinc entre les cames. Sí! Sóc un prepotent o mega-potent, hòsties quina xalada! Una vegada  amb els amics de joventut, havien begut un poc. Vaig tenir la brillant idea de fer una animalada que havia vist a una pel·lícula americana. El pla era posar la salsitxa dins un panet i portar-lo amb una bandeja. Quan una amiga o una desconeguda agafava el entrepà de la safata, he intentaven posar-lo a la boca... Quin fart de riure! Crits, espolsades, cares de fàstic però també us puc dir que vaig tenir vespres molt agradables, gràcies a la brometa.
  Com era un pallo gros i fort. Sempre feia esport, era una bestia, un animalot, un guerrer d’equip. Vaig jugar a futbol, basquet i waterpolo, ma inflava a repartir estopa ho reconec era mal criat. Jo no era tècnic però fotia unes destralades que flipaves. Una altre burrada que feia en els vestuaris després dels entrenaments, era posar el titot damunt l’espatlla d’un company i cridar “alerta amb la Anaconda” o “sembles es butanero” com hems rèiem!
  Us pensareu que sóc un home superficial i que el meu cervell esta vaig, entre les cames. De jove puc dir que sí, però hi ha una cosa que es diu “Karma” Fas coses bones i et passaran coses bones. Si fas putades no esperis res bo. Quan feia la mili, vaig tenir un accident de moto, em vaig fotre una galeta de la hòstia. Un fotimer de gent es va mobilitza per salvar-me la vida, vaig esta molt agraït. Ja no ma feia gràcia fer bromes de tites i menys si era jo qui la patia. Vaig rebre la venjança d’uns companys de vestuari, quan hem varen posar una cosa com una pols dins els calçotets, fills de puta! quin far de gratar. Ara totes aquelles al·lotades queden tant lluny, son temps de xarxes socials, de dir mentides, de confiar en polítics que després t’ha clavaran una punyalada per l’esquena i et diran “t’has fet mal”
  Fa pocs dies vaig anar posar metzina, estava furiós per la meva situació, fart de tot i de tothom. I veig un cartell que diu “Apagui el seu telèfon mòbil perill d’explosió” Idò ara veuràs! Agafo el mòbil i crit als quatre vents.
-“Estic fins els ous de tot, i ara cridaré pel mòbil mentre fic metzina, a la merda tot, estic molt loco!!!”
 Què va passar? Res! Tots els presents van poder veure una cosa; aquest pallo esta boix. Ja veuran el dia què ho faci dins un avió, a vam llavors qui riu més!




                                       FI

martes, 1 de noviembre de 2016

NO FEAR

       CAPÍTOL  I
  Estic aquí, segut davant l’ordinador, el cursor parpelleja com si em fes senyals per partir a escriure. El costat del ordinador hi ha un sobre, un sobre sense obrir, de color mel, de mida dina 4 i també espera ser obert. Damunt sa taula el mòbil vibra i també sona una cançó desfasada.
  El meu nom és Perseo Rostoll pons, em diuen Seo, els pares els hi agradava la mitologia grega. Tinc 55 anys, fa un temps que no em trobo bé, vaig anar el metge i per si de cas, també vaig anar a una clínica privada per tenir dues opinions. Desprès d’un mes d’anàlisis, radiografies i revisions anals, tinc els resultats de la clínica privada, dins aquell sobre el meu costat i tenia hora amb el metge especialista i no hi he anat. Per açò el telèfon no fa més que sonar.
  Estic bloquejat, no sé res però algú em diu que les noticies no són bones. Un caramull de preguntes s’amunteguen dins el meu cap. Hi ara què? Açò és tot? Què he fet de la meva vida? La primera idea casi sempre és la bona, faré memòria de la meva vida. Però sí jo sóc una persona totalment normal, gris i sense cap aventura apassionat. Però sí en tinc de petites, quotidianes del dia a dia.
  Faré una narració de la meva vida així com em sortir dels corrons, sense un ordre lògic, com tot, hi ha un principi i un final. El final serà quan obri el sobre o agafi el telèfon i sortiré de dubtes.
  Ho vull tocar tot: Infància, joventut, feina, esport, política, família i la vida secreta dels meus amics i perquè no? També la meva. Hòsties com costa partir a escriure. Ja està! Xarraré d’uns altres, així començaré a calenta els dits.
 Tenia un company de feina, que era tot un personatge. El principi no em vaig a donar compte, però a força de estranyes casualitats ho vaig afinar. Aquell “tio” era un “gafe” un malastruc. Era un home normal, massa normal. Màquina que tocava, màquina que anava malament. Un dia el vaig dur amb el cotxe i vaig tenir dos accidents en mig hora, un altre dia, cotxe acabat de fer net i han va dir –“Esta molt guapo” doncs un estol de gavines em varen cagar tot el vehicle, però sols el meu. A la feina compraven loteria, copons del cecs, primitives, quinieles. Mentre ell jugava ni un miserable reintegrament. Una setmana va esta malat i no va venir a fer feina i ens va tocar 1200 €. El poc temps la empresa se’n va anar el cel i el vaig perdre de vista. Fa uns mesos varen fer un dinar per recordar aquells temps i ell va venir. La seva carrera de desgracies i catàstrofes eren realment sorprenents. Havia estat a Madrid durant els atemptats terroristes, havia anat a veure el Barça quan va perdre la lliga el darrer partit. Un dia se’n va anar a fer un creuer per Itàlia, el  vaixell acabar estampat i naufragat. Per rematar la trobada, el sopar finalitza amb una fuita de gas i el posterior incendi. Jo vaig tenir sort, no vaig agafar una gastroenteritis com els altres. Esper no trobar-lo mai més, el darrer que sé d’ell, és que havia trobat una feina molt bona i el destinaven a un país àrab, Síria crec, un racó de pau, no sé si és prou lluny.




                                               FI